SORT D'ELL - ELS BUDELLS DE LA CUINA

Abans de deixar l'escola de Calella, vaig anar a fer pràctiques al restaurant "La Rosaleda" ara "La Nova Rosaleda" al carrer Altafulla de Mataró.
Allà va ser el primer contacte seriós amb la cuina i amb una persona com a mestre brutal, en Jesús. En Jesús és el cuiner i propietari junt amb la Mercè (ella s'encarrega de la sala).
Un mestre no només vol dir ensenyar a fer una paella, o ensenyar a netejar musclos, ell va ser superior això, va ser el meu segon pare. Gràcies a ell i a la familia, però sobretot a ell vaig seguir l'ofici de cuiner i gràcies a ell també vaig fer ràdio... però anem per parts...

Entrada de pràctiques a "La Rosaleda"

Era al-lucinant quina capacitat de gent es podia fer a un lloc relativament petit. Jo era un autèntic neòfit dins una cuina i ell m'anava donant consells sobre l'ofici. Una persona que estava a la cuina ben d'hora, ben d'hora del matí i començava a preparar-ho tot. ELL SOL.
Jo m'encarregava de tot el que em deia... pelar i tallar cebes, patates (aquí molts cops apareixia la Mercè ajudar!) preparacions d'amanides i altres coses!... en fi, un inici com haurien de ser tots els inicis dels mal anomenats cuiners/res.
Haviem fet serveis rodons i altres que jo mateix era molt lent o no sabia com funcionar. Ell sempre va ser molt pacient amb mi, molt tranquil, i això si que no té preu.
Em va enseyar per exemple a matar llamàntols! Tota una experiència!
Vam fer grups grans algun dia a la nit, els meus primers grups grans!
Les pràctiques a empresa no es cobra un duro però ell em pagava i tot!

Em va agafar després per fer l'estiu amb ell i després... tota la familia i jo de vacances junts a un poble que sempre guardo ben endins del cor, Nonaspe.

Però en aquesta època era un cap verd i clar amb 17 anys que espereu... doncs a part de fer les pràctiques i tot plegat sortia molt de festa i bé... vaig patir les primeres ressaques a la cuina amb el pacient Jesús.
Una frase que se'm va quedar molt gravada que em va dir un dia que venia amb una ressaca tremenda...
"Si ets tan bo per sortir també ho ets per treballar ara" ZAZ! jaja

Quan estava en el restaurant vam formar el grup de música "Elementos Peligrosos". Quan vam començar a fer el burro i assajar no teniem ni nom... El nom ens el va proposar la Mercè (la parella d'en Jesús i cap de sala). Dèiem punk-rock-electro-acústic.... ens van seleccionar pel festival-concurs de rock "Cirera Rock" i tota la familia del restaurant va venir.... brutal!

A la cuina escoltàvem ràdios comercials però a vegades posàvem "Barricada" o "Medina Azahara"! En servei molts pocs cops teniem la ràdio posada, és evident però cal remarcar-ho.

Ell segueix en el restaurant "La Nova Rosaleda" i fa uns plats dels quals alguns d'ells vaig veure com els creava. Sabeu que em flipava més? doncs com ell es movia per tota la cuina i com dominava la matèria. En moments claus de servei era per parar i mirar com ho feia! Ell sol es feia 70, 80 o més persones... GUAU!
Allà vaig aprendre a estar preparat, en el sentit de tot organitzat abans de la 13:00.

Allà vaig fer també la meva primera classe de cuina a nens!

Ens ajudàven les seves filles molts dies, l'Alicia i la Glòria.

Ai.....!!!! quants records! paro aquí però podria seguir mil fulles més!


Gràcies JESUS, MERCÈ, ALICIA, GLORIA!

ORGULLÓS DELS MEUS INICIS!

PREPARANT L'IMBECILITAT

A punt d'acabar el P.G.S (Programa de Garantia Social) i havent superat les proves d'accés al Grau Mitjà de cuina... la trucada del meu pare va ser una llança clavada fent voltes pel meu cos.

A partir d'aquell dia la meva vida va començar a sonar un rock'n'roll sense pietat dins el meu cervell. La bogeria impregnava les meves venes, la furia era més intensa que les xorrades que ens venien constanment com a societat. Per tan en aquells moments era el meu cervell i jo, sentats a un banc fumant porros, el meu cervell al costat, sentat també i fumant a estones del que anava consumint jo. Mai parlava només em feia caure i tornar a començar dins aquell mateix banc.

Vaig començar d'extra a un bar restaurant d'aquells de greix incrustat fins i tot a les parpelles del cuiner. On una de les gràcies de la clientela garrula era veure com fumava puros mentres cuinava. Oh sí! els que ara són super anti-tabac, aquests mateixos feien cua per menjar calamars "fumats". Treballava amb mi un noi marroquí de la mateix edat que jo. En fi, parlo i m'expresso així perquè ja no ser fer metàfores, i vull fer-vos sentir com estava. No sabia on quedava el meu cervell, funcionava sense sentit. Era lent de reflexes, i només feia que pensar en coses rares i totalment estrambòtiques. En aquest període que escric no puc fixar temps, no us podria explicar tal més o tal dia... em sap greu joves!

Un dia ja fart de tot vaig anar a veure el meu pare que estava a Girona... aquell dia sí que el recordo molt bé i sobretot la nostre despedida... hòsties! Vaig anar fins Girona un dia de cada dia i em vaig plantar a la seva habitació! Estava molt feliç de veure'm i a més sense esperar aquella visita! Vàrem xerrar i quan ens vàrem despedir em va dir... "Una abraçada home! per si no ens tornem a veure!"...

Com també podeu deduir el meu cap quan tornava de Girona fins al cony de classe del Gremi d'Hosteleria es va començar a transformar, va començar a veure les coses encara més diferents de com les havia vist.
Vaig deixar aquell local merdós explicant el tema del meu pare i xim pum! El rock'n'roll del meu cap es va transformar en punk rock, heavy i altres xorrades catalogades només per vendre més merda!

Al cap de poc temps vaig començar a l'escola pública d'hosteleria de Calella. En aquell moment no ser si perquè sempre anava drogat pels matins o és que era realitat el que veia... una escola antiquada i amb UN dia de pràctiques a la cuina. Una escola on els mestres o professors (com volgueu) alguns sembàven agafats de la sèrie Cuéntame. Aquella escola també la podria definir com a "drogues i cuina", res més. Fotocòpies en blanc i negre de les guarnicions i personalment poques ganes a res! Ah una mestre que feia anglès semblava un pollastre farcit de nadal (ho dic així amb el to nadalenc que aquestes dates pertoca) i vermella com un gal després d'una història d'Astèric i Obèlix. Un altre que anava de xulesc i senyor... en fi! Podria anar definint però "mola" més parlar del dia a dia.

Allà va ser on es va gestar la banda que poc després es feia real.... ELEMENTOS PELIGROSOS.
https://www.youtube.com/watch?v=6wMA-32f9zc (aquesta cançó és de 10 anys després)

Abans però ja vam fer un grup considerable de "fumetes" i amants de la música!

Abans d'acabar el curs vaig tornar a casa del curs i em van dir "truca a la Marta, que el teu pare... està molt fotut". La vaig trucar i per sorpresa i mala llet em va dir que li quedàven hores, o potser dies. Si algú li molesta que ho expliqui que es foti ben fotut, sóc el seu fill i aquí he de marcar l'abans i després de la meva vida. Em va acompanyar un veí amb la seva dona i allà em vaig trobar en una cosa que no em van enseyar  l'escola o l'institut i menys a escoles de cuina a "pela el metro".
Em vaig trobar amb la mort de cara, estava sentada al meu costat i reia la mala puta. El meu pare, pobre, no podia riure massa i allà com vaig poguer li vaig fer un petó al front i em vaig despedir d'ell. Em va dir unes paraules que pels efectes de la medicació no vaig entendre... però era com un "tranquil estaré bé". A partir d'aquell moment tot es va transformar en esperar i esperar! Ah i allà a la sala d'espera vaig conèixer els meus tiets i els (en foto, clar) els meus tres cosins germans.

Recordo bastanta gent també esperant com jo, molta gent que l'estimava i l'estima que carai!

Va passar el que va passar i ho podeu intuir? Rock'n'roll, punk-rock i s'afegia el thrash metal. I tot això la meva carrera de cuiner o personatge i/o element de cuina creixia en paral-lel.

 No us poseu les mans al cap, aquest capitol és una preparació per a tots i totes vosaltres.
A partir de la setmana següent em dedicaré més a la falsa hosteleria dels finals dels 90. Èpoques de copa i puro i encara amb restes de cambrers xusqueros amb creus al pit pelut i les mans sempre gratant aquells dos amics que l'home sempre té sota el cervell! Aquells últims anys que vàrem sobreviure uns quants!


Salut, cuina i despropòsits literaris!

NEÒFITS PRACTICANTS

Quan vaig començar a pensar en la cuina va ser vora els 16 anys. Estava rebotat dels estudis i no sabia que fer. Haig de donar les gràcies a la meva tutora de l'institut "Alexandre Satorras" de Mataró, la Montse Lluís; jo venia d'un col-legi d'haver fet el 3er de la ESO i anava a l'institut a fer el 4art de la ESO..Aquesta dona ja em va dir des d'un principi que amb les notes que duia de l'altre centre no podria fer quasi res a l'institut. Imagineu en aquelles edats que us diguessin aquelles paraules? Doncs com jo suposo, ràbia i impotència. I vaig tirar cap a la part fàcil... campanes, festes i altres.

Un dia anant amb el meu avi (com un pare) amb cotxe em va dir molt seriós... "Què vols fer? així no pots seguir". Una llum em va vindre ràpidament i vaig respondre.... "Cuiner"!
Us preguntareu el perquè de cuiner i no actor, paleta, mecànic o altres.... Doncs per lligar! El cap em va fer aquesta associació d'estrella fugaç senzillament.
Vaig fer un P.G.S (Programa de Garantia Social) uns cursos (a part de cuina n'hi havien d'altres) on érem tots els rebotats d'instituts.
Es podria definir com a porros i cuina. Al curs pocs hi anàvem amb les nostres capacitats mentals a punt... Per exemple... un ja bebia alcohol a primera hora del matí jugant a les màquines escurabutxaques, una altre només preocupada pel maquillatge, un que no suportava les dones (els hi tenia fòbia) altres amb vocació a delinqüents. No és broma si dic que és una de les experiències més bones que he tingut, allà vaig conèixer la realitat de famílies que no podien arribar a final de més, problemes més enllà dels guetos de classe mitjana d'una Mataró decadent.
Les classes eren per veure, ara passat el temps les recordo i ric moltíssim d'imbècils i poc productius que haviem arribat a ser. Però erem feliços, no pensàvem, actuàvem!
On fèiem aquest curs era al Gremi d'Hosteleria i Turisme de Mataró i Maresme. Amb tres professors que recordo prou bé...

En Basart (Josep Maria), Home aparentment sense gaire sang però amb amor a l'ofici. Molt blanc de cara i sempre com adormit. Ara, quan parlava amb les noies els ulls l'hi sortien petites guspires.
Pocs anys més tard em vaig presentar a un concurs de receptes de cuina. Ho explico perquè ell estava de jurat junt (hi havien un parell més) amb una senyora amiga meva (actual). Ella quan em van donar el segon premi em va dir... "i sort que he agafat les teves receptes, en basart les havia amagat a sota!"
Ja ho veieu, un personatge ple de guspires als ulls, res més.

Balboa... El tiet catxondo fet professor. Amb experiència i sentit comú. Es tenyia el cabell amb molt mal gust. Era com en Luís Aguilé d'aspecte.

Josep Maria, va ser també director del Gremi. Ell va ser el primer cuiner en condicions a dir les coses clares. Bon rotllo i caràcter fort per parts iguals! Maltractat per el Gremi però gràcies al seu caràcter va seguir fent el que sabia fer, CUINAR!

Els porros ja feien afecte permanent i seguiem sense pensar.
Per acabar de rematar, a finals del curs em va trucar el meu pare i em va dir que tenia càncer