2 Anys de les teves vacances! (envia postal!)

Qui ho havia de dir avi! 2 anys i encara estàs fent vacances! Encara és a dia d'avui que penso amb tu com si fos ahir mateix quan vas agafar les maletes, quan vas empendre el viatge.

Saps? tinc un Dimoni Cucarell en figura de fang governant el menjador... aquell dimoni que em portava els regals de reis (ells no venien a casa!) i els amagava per tota la casa.... jo els havia de trobar amb les pistes que m'escrivia el dimoni bandarra! Aquell que era protagonista d'una cançó que cantava Guillem d'Efak.

M'omplen a diari els teus records, la teva forma d'encarar les coses i sobretot et tinc molt present a la cuina. Un gust com el teu i un paladar tan fi per nassos ha de seguir amb mi. Per tan és com si la iaia que viu a Mataró m'estigués donant suport amb les seves receptes a la cuina junt amb tu... no és bonica aquesta coincidència? Per mi la paraula mort, amb tu, no existeix.

Més que un avi, un segon pare per a mi, una referència. Podria estar escrivint tot el que vas ser per mi i moltissimes, infiitat d'anècdotes, però tampoc ho explicarem tot a la gent oi?

Sempre volia que escrivissis un llibre, t'insistia molt, però feies com si sentissis ploure! Una llàstima! Ara, guardo les 5 primeres pàgines que em vas escriure. El millor llegat que un pot tenir. Una història, un moment, uns sentiments que no marxaran mai de mi.

Cançons de Raimon o Ovidi les segueixo escoltant gràcies a tu, gràcies a tota la col-lecció de vinils i gràcies a que una nit em vareu portar a veure en Raimon quan deuria tenir uns 12 anys.

Hi ha moltissima gent que t'estimava moltissim (a part de la familia evidentment). Recordo un cop, quan feia ràdio a Mataró feia un especial del programa en directe i per les Santes a la Plaça Santa Anna. Hi vaig convidar en Jaumet dels Comediants i la Nefer, artista mataronina. En teoria era un homenatge particular al meu pare, en Nona. En un moment fora del directe mentre sonava alguna cançó va sortir el teu nom i en Jaumet em va fer obrir micros, volia parlar. Et va agraïr tot el que vas fer per la Companyia de teatre Comediants als seus inicis, deia que gràcies a tu va seguir l'aventura. Molta gent sap el perquè i qui no, fàcilment em pot escriure o ho pot preguntar!

Moments, riures, crits a la televisió ( tu ja ho deies quan jo era ben petit... que en Pujol robava!). T'indignava la mediocritat i sobretot el no saber raonar. També t'emprenyava l'imbecilitat de molts politics (encara els tenim eh! jajaa). Sempre et referies una frase del teu oncle quan deies... "un gran país, uns mal governants".
Ara no ho escriuré però ser perfectament que diries en el moment actual del nostre país!
Puc veure el món des de dos visions ben diferents, la de la gent i la teva, molts cops, ja t'ho dic em quedo amb la teva!

En fi, 2 anys de les teves vacances, 2 anys durs. Espero que ja estigueu fent reunió amb el meu pare i la Laura! Però de ben segur t' has trobat a  tanta gent que no tens temps a res!

Per cert! envia alguna postal home!

Abraçades allà on et trobis! Petons a la Laura i al meu pare!

Les meves vacances - Ovidi Montllor

Aire per les paraules

Junts hem de trencar aquest silenci, aquests parèntesis silenciosos que ens regala el vent; un dia fins i tot podriem  viatjar junts en el llac dels somnis on no ha passat mai res de dolent, on encara vola l'esperança dins l'aire... ara trencat per notícies sense sentit.
Potser un dia l'àguila de la mitjanit somrigui quan ja no tingui paraules per expressar, potser l'ocell que volava ara està parat observant aquesta societat, potser simplement està preparant la paraula que ha de canviar el món.
Ara ens veiem dins un mar d'ombres, ens creiem veure enmig la boira que avui per desgràcia és baixa.
Tanta paraula per intentar definir un estat d'ànim, un estat sense sentit per la societat, una societat que vol veure les coses immediates, sense llegir, sense pensar i sense qüestionar el que ens passa.
El cercle cada cop es fa més petit, sort d'aquell ocell que segueix pensant i reflexionant, si no, potser, la societat cridaria de veritat, es faria la valenta i trencaria les hipocresies d'un món per tornar a fer de nou.
Tinc esperança amb l'aigua que observa l'ocell, quan ella pugi, no tindrà més remei que moure les ales i alçar el vol, quan així passi, podrà finalment cridar la paraula de llibertat que la societat necessita.
Ara només escric, però potser m'aixecaré i serà quan l'ocell des del cel em pugui cridar la paraula.
Escrits oberts al públic i esperant l'esment dels actes ennuvolats.

Aire per les paraules empresonades!

NONA, 10 ANYS

Avui he tornat a parlar de tú, saps? sí, ha estat a una emissora nova que es va fer ja fa 5 anys, Mataró Ràdio, fa temps hi vaig estar col-laborant, feia un programa que es deia "El Somiatruites". Han fet el seu petit record dels teus 10 anys que no estàs amb nosaltres.
A vegades em sento que no ser res de tú, que em vaig perdre tantes coses de tú... crec que et tindries d´haver quedat una mica més al meu costat, eh!
Aquest més sempre és el més difícil de passar... això és el que ens passa per estimar tard i a deshora.
 Vas ser un pare diferent, res de comú amb els altres pares de col-legi, no t´imortava el que diguessin, erets únic.
Recordo els meus amics i amigues que de ben petits m´havien dit que volien un pare com tú, un pare amb un peto tacat de pintures i amb les barbes que molts cops eren tenyides de colors ben diferents; en definitiva volien un pare que transmetés fantasia, com si d´un conte t´haguessis escapat. Potser d´un conte no t´havies escapat, però jo encara ara i sent el teu fill et considero el personatge més fantàstic de conte, la persona que em va fer volar l´imaginació, la persona que amb les seves paraules amb van fer pensar, i que amb les seves crítiques amb van fer reaccionar amb moltes coses. Paraules que trobo a faltar, paraules que vull tornar a sentir i que l´impotència a no poder tornar-les a escoltar em fan escriure aquestes linees.
Si t´expliqués les coses que m´han arribat a passar, et faries un far de riure, estic segurissim.... m´he arriscat en moltes coses i he volgut estimar com ningú aquesta vida ( a vegades costa eh!! ), he fet coses que potser no faré mai més, i coses que repetiré... ho porto a la sang.
Molt de temps per resumir-te en una carta la meva vida, el fet és que estan sol davant l´ordinador m´imagino que estàs al meu davant i mentre escric vaig xerrant amb tú... sempre és una al-legria pensar que tornes a estar davant meu i et puc tornar a llegir escrits que feia.... com aquell de l´Enderrock, el recordes? si el de la polèmica! encara recordo la teva cara de sorprès i de felicitat de veure que el teu fill
t´ensenyava la seva primera nota a una revista de renom....
Algun dia a la nit mentre tornava cap a casa he observat els colors de la foscor i com aquests feien dels arbres, parets, edificis és convertient en altres món, també a vegades crec que sortiràs per algun racó i em saludaràs, són deu anys noi, però és com si fos ahir. Les persones marxen, això ja ho ser, però hi han persones que no tindrien de marxar tan d´hora collons!!! potser sóc molt egoista....
Vull estimar la vida al 100% però sense tú i encara que no t´ho creguis sempre la viuré al 70%, per molt que estigui bé sempre estaré a mig gas. El teu pare ( l´avi Genís ) va morir al poc temps de morir tú.... tens un nebots fantàstics i guapissims.... Blanca, Gemma i Sergi.... fliparies!!!!
Vull plorar i fer que rebenti el món, vull trencar el món en dos, em sento buit sense tú.... Ah!!! i no coneixes a la meva parella, mare meva, segur l´hi tiraries "floretes",,, mare meva!!!! és molt guapa, cabell rinxolat negre i espès, una cara preciosa....me l´estimo moltisssim... bé que et diré de qualificatiu.... algun dia baixa i la mires.... !!!(mans quietes, jejejeje) i si trobes a la seva mare dona-li records de part seva, segur que l´hi agradarà que la seva filla segueixi pensant amb ella.
NONA, ploro per tú, ploro per tot, no entenc res, guiam! ensenyem un camí! vull sentir que hi ha un sentit a aquesta vida, digue-m´ho, ho necessito, no entenc res de res, em sento apartat d´aquest món.
és l´impotència qui torna a parlar per mi, vull que fagi sol cada dia i que plogui també cada dia, vull que neixin flors de les jaquetes de la gent, vull que neixin idees a cada persona d´aquest món, vull que els colors es tornin persones i que dels carrers en fagin parcs pels nens, vull tornar a veure la màgia que creaves per aquest món gris!
Sembla que ja hagi viscut aquesta situació, per uns moments s´estan repetint coses i imatges que crec que ja havia viscut, potser una estona abans, no em fagis cas, avui estic cardat, estic sense ganes, però amb il-lusió (ho entens? jo tampoc).
I noi... aquesta vida cada cop val més "tanto tienes tanto vales", que n´es de trist, no ets "guai" si no tens peles, a prendre pel cul aquesta societat podrida!!!! tornem a crear, tornm a donar il-lusió!!! algú pot creure en els somnis????? algú pot tornar a ser rei sense ser borbó?

Nona, segueixo pensant que vas marxar massa d´hora, ara ja és tard, només una última cosa.... perquè no tornes? a casa hi tens lloc.

Cuida´t molt!!!

Gràcies per ser un pare diferent i per ensenyar-me a ser diferent!!!!

Joc d'ombres

8 de la tarda, vagó d'un tren qualsevol. Foscor i...

De camí cap a Sants en el tren... Una noia japonesa amb un ram de mimosa ha pujat al tren. Just davant meu s'ha sentat. Quina olor! Quants records!
Crec que aquest ram de mimosa a ella li porta records, té el pensament en blanc, el cap l'ha girat una mica cap a la dreta, els ulls els ha tancat hi ha agafat amb forces el ram... i torna a venir la olor!
Ara gira al cap mirant el seu entorn, dubtosa dels seus pensaments. Segueix amb l'àlbum de fotos al pensament, no deixa anar el ram. Uns segons més tard aixeca el ram just a l'altura dels seus ulls amb una mica de distància, l'ha baixat poc a poc i ara mira la foscor de la nit através de la finestra gran del tren, senzillament sembla que estigui llegint una novela només observant. De tan en tan i amb delicadesa toca una mica la flor de mimosa, però de seguida torna a mirar la foscor de la nit através de la gran finestra del tren.

Un joc d'ombres que només ella coneix.

LAURA

Després de viatjar per mil móns m'he quedat en aquest, crec que es diu "Marx".
No tinc nom n'hi tampoc passat, tampoc present i no sé que és el futur. Ara miro l'horitzó i només em surten llàgrimes, suposo que és la pena de no saber res.
Veig el mar, una gran superfície blavosa i em pregunto si algun dia podré formar part d'ell. Tot gira dins el meu cap, a estones m'haig d'assentar i tot... tot el planeta gira dins el meu cap. Caminaré sol i buscaré el meu passat i qui sap si podré trobar el meu present.
Avui, després de molts sols i llunes he despertat dins el mar... i flotava! al cel, uns núvols que em volien ensenyar alguna cosa, m' he acostat a la sorra tot nedant i de cop un raig de sol iluminava una petita zona de platja... m'hi he acostat i només posava una cosa... LAURA. Quan ho he llegit tot el meu cos ha tremolat, m'he quedat sense forces, aquell nom m'havia fet recordar de cop, no podia ser, perque hi havia el nom de la meva amiga? Era ella que em volia donar una sorpresa?
Recordo que em van dir que havia viatjat a un planeta molt llunya! Podria ser ke hagués viatjat fins el seu planeta? I seria?! Ai, ara només la tinc al cap a ella, ho recordo tot! Tenia dos gats i era una amiga molt especial, recordo que ens deiem "grocs"! Recordo la màgia que despreníem, el llenguatge que només enteníem nosaltres, fins i tot un projecte comú... ostres quantes coses em venen pel cap, semblen trons explotan dins el meu cap, la pluja de records és enorme... i m'encanta!
Per tan... si hi ha el seu nom a la sorra i l'aigua no l'ha tapat encara és evident que la persona que ho ha escrit encara hi és i  potser m'està mirant! dissimuladament he mirat a un cantó (res... molta sorra) i per l'altre.... ostres!!!! mil i unes plantes i d'elles una ombra... era ella??? he corregut com mai i he saltat amb els braços oberts volent agafar l'ombra... ella s'ha apartat, l'he volgut tornar agafar i s'ha tornat a escapar a l'altre costat... sembla que vol jugar! així ens hem passat hores fins que he caigut esgotat i m'he quedat dormit... en els somnis ella ha vingut i m'ha donat la mà! m'he despertat de cop i he trobat l'ombre estirada amb el cap recolzat al meu ventre!
En el món dels somnis... tot és possible!!
Per tú, Laura, espero que algun dia ens tornem a veure!

http://www.youtube.com/watch?v=Nql0PXXt58g