LES INVISIBLES. LA CARA B.

 Actualment, sembla que hi hagi una tendència a escriure i parlar sobre la cuina de les àvies. Em preguntava el perquè i del perill de folkloritzar una cuina on hi havia una cara molts cops amarga al darrere. Algunes persones que he llegit presumint de la cuina d'abans (aquest abans serà sempre molt relatiu) i que ara tant presumeixen dels sofregits o plats de cullera pocs anys abans no l'hi havien fet gaire cas, en alguns casos l'havien obviat... però aquest no és el tema del qual em vull centrar.

Escrivint aquest text i a la setmana més intensa que vaig tenir de feina, ràdio, família em van començar a sorgir uns dubtes quasi existencials i ratllant els filosòfics.

El perquè de la tendència a parlar de la cuina de les àvies, podria imaginar que és sense dir-ho per la crisi econòmica que ens afecta... i les àvies, besàvies, tietes o cosines en sabien moltíssim d'organització econòmica i del reaprofitament que ara tant està en boca de tothom. Elles ja ho feien i fa anys.

Si en sabien tant devien ser escoltades per a tothom i suposo que devien ser uns referents familiars i dins la societat oi?

Durant la preparació d'aquest text m'he envolat de dones sàvies, de dones que han tingut i tenen un pes molt important dins de la comunicació, literatura i la gastronomia. L'eix vertebral i els punts d'unió de totes elles és la reflexió que em van fer de la figura de la dona a les famílies i el fet dels somnis estroncats.

Noi i noia es coneixien, els dos amb inquietuds i ganes d'estudis o feines ben potents i al final, noia agafa el pes de la casa i la part masculina treballava fora de casa amb el que tot això comportava, els somnis d'elles es diluïen com la pluja enmig del desert. Les seves inquietuds de cop s'esvaïen i assumien sense quasi ni preguntar-se el perquè de tot plegat, la societat ho havia normalitzat, havia normalitzat fer parar una trajectòria d'estudis o feina per crear una família. És realment un horror aquella normalització.

A elles els hi van arribar a menjar tant el cap el seu entorn i la societat d'aquells temps que havien normalitzat fer-ho tot a casa i esperar que el marit aplaudís la seva feina i els seus àpats i ja us dic que això no passava. El marit era aquell convidat de pedra diari. Sempre amb la boca plena que havia treballat moltíssim i que estava cansadíssim... elles havien cuidat de la o les criatures, netejat la casa, potser havia fet les cures a algun familiar més pròxim, havia previst els àpats de la setmana, havia cuinat plats equilibrats, plats de cullera, plats especials...

Sabeu quina era l'agraïment de l'home cap a elles? Cap.

Quan romantitzem la cuina de les àvies i jo n'he tingut part d'aquest pastís romantitzem la submissió, romantitzem l'esclavatge.

L'home quan tenia festa, ella ho seguia fent tot, eren tot terreny els 365 dies de l'any, sempre hi eren. Dones de caràcter els hi deien, les “mestresses”... les bromes dels hòmens fent bromes entre ells sobre que els feia anar rectes, amb aquell somriure de no ser conscient que ni els calçotets s'havien rentat mai.

La normalització havia arribat a cotes ben altes, fins i tot de la majoria d'homes presumir de la dona a casa, dels acudits d'ampliar la llibertat (aquell d'ampliar la cuina...) i elles es van crear el seu món, van, sense dir-s'ho es van protegir dins les cuines, aquells moments no hi havia l'home cridant o demanant coses... pq no hi entraven i ara alguns/es direu “el meu si!” doncs molt bé, però en un 95% no.

No oblidem tampoc que les botigues que en dèiem “Can maitanquis” eren regentades per dones, i que les botigues normalment les tenien sota casa seva. Eren a la botiga, però al darrere d'ella estava fent l'olla per la família hi havia una rentadora preparada i llits per fer entre moltes altres coses.

Doble feina, la de casa i la de la botiga... i l'home encara arribava cansat i sense ser capaç ni de parar taula.

Aquest escrit és per no oblidar, perquè no caigui a l'oblit que darrere aquests plats ara en tendència al darrere hi havia unes vides on mai hem acabat d'explicar del tot, i no ho han fet perquè si no seria pintar la cara de vermell als homes i això avui dia encara està mal vist. Avui dia encara els hòmens magnífics de renom volen posar llum a aquella cuina i em sembla perfecte, però només demano que no les folkloritzin. Elles van ser guerreres i les més fortes, sense elles i sense les seves capacitats no haguéssim arribat on som ara.

Ara toca mirar les dones invisibles, toca qüestionar-nos, ens toca revisar les seves vides per apreciar tots aquests plats si no ho fem així, anirem explicant malament tota aquella cuina.

I prou dels referents de Pla, Luján i altres hòmens... ja està, ja ho hem fet del dret i del revés, fem visibles a les invisibles.