Potser un dia l'àguila de la mitjanit somrigui quan ja no tingui paraules per expressar, potser l'ocell que volava ara està parat observant aquesta societat, potser simplement està preparant la paraula que ha de canviar el món.
Ara ens veiem dins un mar d'ombres, ens creiem veure enmig la boira que avui per desgràcia és baixa.
Tanta paraula per intentar definir un estat d'ànim, un estat sense sentit per la societat, una societat que vol veure les coses immediates, sense llegir, sense pensar i sense qüestionar el que ens passa.
El cercle cada cop es fa més petit, sort d'aquell ocell que segueix pensant i reflexionant, si no, potser, la societat cridaria de veritat, es faria la valenta i trencaria les hipocresies d'un món per tornar a fer de nou.
Tinc esperança amb l'aigua que observa l'ocell, quan ella pugi, no tindrà més remei que moure les ales i alçar el vol, quan així passi, podrà finalment cridar la paraula de llibertat que la societat necessita.
Ara només escric, però potser m'aixecaré i serà quan l'ocell des del cel em pugui cridar la paraula.
Escrits oberts al públic i esperant l'esment dels actes ennuvolats.
Aire per les paraules empresonades!
