Fa molts anys un jove inconscient va començar a remar donant voltes a la seva barca. Havia mort el seu pare i un dels seus amics. Aquella barca que anomenaven vida amb 18 anys no trobava la forma de veure una línia recta. Per sort en una d'aquelles voltes va trobar un bar on hi treballaven dues persones que més endavant serien clau perquè ell seguís navegant carregat de pors i dubtes, però si més no ja no donaria tantes voltes, tenia un camí al endavant.
Als divuit anys tot és nou i res és per sempre, tot va en mode centrifugat. Als 18 anys ningú em va explicar que era el dol i com viure amb ell. No és una edat fàcil, diuen, tampoc aquests que "diuen" et donen el suport en moments on el pou i la mateixa persona són la mateixa, només saben qüestionar l'edat.
Per circumstàncies de la vida vaig anar a parar a parlar amb en Jesús i la Mercè de La Nova Rosaleda de Mataró. De seguida em van dir que podia fer les pràctiques allà del curs de cuina que estava fent.
Em va fer de pare, em va donar les 4 lliçons bàsiques de vida per poder caminar amb el cap ben alt. Ell i la Mercè van omplir un buit molt gran en aquell moment. De fet, quan jo als 18, després de treballar tot l'estiu amb ells vaig començar a treballar a un restaurant molt potent de Mataró molts cops els anava a veure i en Jesús em donava consells de com nedar dins d'una cuina professional. Treballava amb el dream team de la cadena del senyor parellada i volia si més no, no quedar enrere. A fe de déu que em va donar i dir les paraules que necessitava cada cop que l'anava a veure. Si no hagués estat per ell jo no hauria seguit a la cuina, us ho ben juro.
Ell també va ser qui em va moure per començar a fer ràdio, un dia em va dir que obria Mataró Ràdio i que necessitaven programes. En un principi li vaig dir que no, però no van passar uns minuts que ell ja m'estava marcant el número de telèfon i em donava el telèfon per què parlés amb la secretaria. Mataró Ràdio em va dir que enviés proposta i al cap de res ja estava fent el meu primer programa amb el cuiner Josep Maria (restaurant nou-cents de Mataró) i la banda "El Loco educado" (també de Mataró)... Gràcies a la ràdio em vaig treure bona part de la timidesa que tenia, va ser terapèutic. En Jesús seguia sent el meu protector en tot, sense ell ser-hi físicament, era part de mi ja.
També i dins d'un capítol de la meva vida, vaig formar part d'un grup de música i la Mercè va ser qui ens va donar el nom "Elementos peligrosos". Fins i tot ens van venir a veure tota la família al ja reconegut festival "Cirera rock", amb el pare de la Mercè i tot! (tapant-se les orelles i no m'estranya hahaha). Un altre dia potser explico més del grup, perquè ara... això no toca!
Tornant a les pràctiques i després treballant amb ell hi van passar moltes coses i recordo la santa paciència que tenia amb mi, jo era molt parat i em va fer espavilar, sense crits, ni un eh! Em feia estar en guàrdia i atent a les comandes... un dia que encara recordo en Jesús va marxar de la cuina hi havien unes coses a la planxa, li vaig girar i quan va entrar em va dir... "molt bé! era una prova de què també havies d'ajudar a altres punts si es necessitava". O sigui, havia marxat expressament perque jo fes el que vaig fer! Anècdotes, moltes i voldria recordar també la música... a ell li encantaven Triana, Medina Azahara, Camaron... a mi Barricada, Platero, La Polla... ens partíem les hores per posar la nostra música! Una meravella! Digueu-me un a cuina on totes les hores escoltéssiu bona música.
Ara es jubilen i per això he volgut fer aquest escrit, per totes les coses bones que em van passar al seu costat i per posar a la meva vida aquestes dues persones que gràcies a ell i a ella vaig tirar endavant.
Qui no hagi conegut "La Nova Rosaleda" em sap molt de greu per vosaltres, de veritat. Qui no hagi conegut a la Mercè i en Jesús... sapigueu que ells són dels últims baluards de la nostra cuina de menús tradicionals sense purpurines. Una escola es tancarà, però ara és el nostre moment per dir a totes les Mercès i Jesús que no estaven sols, que estàveu esperant el moment. O ara o mai. Per sort s'han aixecat veus amb força i no les hem de deixar escapar. Aneu on volgueu, però no deixeu d'anar a llocs que cuidin i recuperin la nostra cuina.
Un petit afegit per acabar d'entendre-ho tot...
La cuina tradicional no és ni ha de ser una tendència, ha de ser pragmàtica i real. No deixeu que els que s'inventen paraules la posin de moda, lluiteu-la, apreneu-la, consumiu-la i sobretot estimeu-la. Que els i les que abans ens tenien per res per cuinar plats tradicionals i es feien els esnobs amb els estrellats ara venen a nosaltres... tenim memòria, no oblidem. Com va dir la Laura Calzada a una entrevista que li feien en el pòdcast de "La Turra"...
"Jo no sóc rancorosa, però recordo molt bé qui no em va deixar baixar pel tobogan"
Gràcies per tot família! Sempre al cor "La Nova Rosaleda" de Mataró.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada